El árbol del amor y unos huertos

Árbol del amor, parque de Bellvitge, abril, 2022, AGC

De nuevo florece el árbol del amor

vistiendo de belleza mi interior.

Demasiada belleza, pienso,

más propia de la juventud,

cuando invade el deseo.

A mis espaldas llevo

los años muertos,

ellos me abrieron

nuevas formas de amar.

Y recuerdo los huertos.

Tan necesarios, ellos,

ciertamente, son bellos

huertos degradados de mi entorno

no dejéis de existir,

enterrad el cemento.

Viladecans, huertos y campos que subsisten al Baix Llobregat, abril, 2022, AGC.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A la gente que valora, cuida y procura vida.

On aflora l’aigua

Las Tablas de Daimiel, AGC, 2015

Sóc de terra de secà,

on aflora l’aigua

entre pous i aiguamolls,

Las Tablas de Daimiel.

Un lloc que conegueren

abans per la tele,

fins que tornaren,

molts anys després.

Las Tablas, 2015, AGC

Lloc de pescaires

i gent molt pobre.

Un lloc per les aus

i l’arbre del Tamarindo.

I per passejar-se,

lloc bo pel turisme,

tot ben explicadet:

canyes, molins i paludisme.

AGC, 2010 Museu de Las Tablas

Però la dona d’aigua és d’allí

i coneix, pels cosins,

una llacuna amagada

on els turistes no hi van.

Allà tot és pur i salvatge.

Un dia anà sola

i trobà un racó

on s’endurà el seu amor.

Foto: Daimiel, AGC, 2015

Maria Àngels García-Carpintero, 08/07/2020 -22/03/2022

Dia internacional de l’aigua, dedicat a les aigües subterrànies.

A les fosques dels vells temps

Aparador de la botiga-taller amb elements retro i mascaretes. AGC, 2022

Un aparador copsa la meva mirada, un maniquí, en un món retro, junt a un munt d’acolorides mascaretes, tot un contrast, penso mentre m’allunyo, i no puc fer més que tornar. La botiga és a les fosques, sembla mig abandonada, faré una foto, decideixo, no sé si sortirà bé, però potser servirà per il·lustrar el temps que estem vivim, el de la pandèmia i el del canvi d’era.

Mascaretes de diferents colors, totes fetes amb cura. AGC, 2022

M’aturo al davant per estudiar com fer la foto i veig que algú, al fons de la botiga-taller, em fa senyals indicant-me que puc entrar. Em ve a obrir una dona somrient i maca, es pensa que vull comprar una mascareta i em diu que passi, que està a les fosques perquè no podria pagar la factura de la llum.

Li dic que volia fer una foto de l’aparador, no diu que no, però no vol que parli d’ella ni de la seva botiga, –a vegades a les xarxes es fa més mal que bé, em diu i li explico el que intento fer: donar valor a les feines que tradicionalment han fet les dones, a les activitats familiars i quotidianes que es van perdent, com les del cosir o teixir a les cases.

Coixins de casa fets per una familiar i per la nena que no va aprendre a cosir a màquina però sí a fer ganxet. AGC, 2020

La meva mare era modista i allò que no vaig voler aprendre de petita, cosir a màquina, és el que ara em crida l’atenció; darrera de tot, el record de la meva mare cosint mentre jo llegia, imaginant com seria el que estava per venir.

Màquina de cosir com la que feia servir la mare. Foto: Museu de Terrassa, AGC, 2022

Li dic que també voldria explicar la realitat d’un món que està canviant i que ens ha dut a una societat que no permet viure amb dignitat treballant com assalariat, autònom o petit comerciant, mentre uns grans oligarques s’enriqueixen d’una manera descoratjadora i desestabilitzant.

Em quedo parada davant d’una màquina que sembla molt antiga, em diu que era de la seva rebesàvia, per folrar botons, que totes les dones de la seva genealogia femenina han fet totes les activitats relacionades amb els vestits, que ella es modista, patronista, dissenyadora i no sé quantes coses més, afegint, al final de la llista: “i vella!”. Som de la mateixa edat, sé el que vull dir, les noves generacions empaiten, reclamen el seu espai.

Màquina antiga de folrar botons

Em dona permís per fer la foto de la màquina i del que vulgui.

Em fa passar més a dintre, encén la llum, faig alguna foto, unes màquines de cosir antigues per sobre d’un penjador de peu, un mirall d’aquells ovalats que a vegades trobava als llibres que llegia, una pantalla per amargar-se mentre es vestia la tia de Carmen Laforet, a la novel·la Nada…, però em quedo embadalida davant la taula de treball, forta, preciosa i funcional, diu que tot li va fer el germà: disseny i elaboració, – què grans són les coses ben fetes que surten de la nostra ment i de les nostres mans!, dic.

Em fa passar a dintre, un magatzem on guarda, endemés de màquines, de les que m’explica per a què serveixen i del que ja no em puc recordar, els diferents estris: botons, fils, gomes, vetes, complements… tot allò que es ven a les merceries on actualment se sol ensenyar tècniques de confecció. Entre mig dels botons, els articles de neteja més necessaris en aquests temps.

Em fixo en unes pantalles de làmpades, li guarda a un manufacturer que ha plegat, però al que encara li queden unes quantes que potser encara vendrà, una complicitat d’ajut mutu en temps complicats i difícils. Em demana disculpes per l’estat del magatzem, però jo el trobo fascinant, un ordre propi que ella deu conèixer i recordar molt bé, un espai, com la taula, pràctic, fort, bell, un món de seguretats que s’està enfonsant, com nosaltres, que ens sostenim com puguem sobre aquest món líquid, ple d’incerteses, un món on sobreviu la creació. l’amabilitat i la solidaritat humana, però són a les fosques.

Finalment m’ensenya les mascaretes, m’explica com les fa, no només en relació a la fabricació, amb el teixit de cotó i el filtre al mig, sinó també a les mesures higièniques que pren…, tot un desbordament d’enginy i atencions, un tresor que m’omplirà d’aire quan me la posi, ajudant-me a volar entre el record i el desig d’un món més humà.

«Lligams» és un projecte del barri de Bellvitge per acompanyar persones grans. Aquesta va ser una petita contribució. AGC, 2019

En sortir faig la foto de l’aparador.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 11-03-2022

A totes les dones que cusen, dissenyen, arreglen… amb cura i atenció

Als i a les que treballen ajuntant pensament i acció.

Mapeando el cuerpo

Las Tablas de Daimiel, AGC, 2010

Hay agua en mi centro. Agua que brota de una fuente que no está en mí, me la transmitió mi madre en el seno materno. Es el legado de mis ancestros en forma de cultura, de lengua materna, del afecto de todo mi árbol genealógico. Es un agua subterránea que circula en mí, como por la tierra donde nací.

Excavé un pozo, esa fue mi labor. Ahora el agua me inunda, me calma la sed de saber y de querer y es tanta que la puedo compartir y repartir.

Entremezclándose se pasea el aire. El aire contaminado que desgastó mis mucosas y que ya no puedo soportar, el demasiado perfumado que me irrita, el de agentes perniciosos que me abaten sin piedad. Y el que me repone, como el de los pinos y el mar, aquel aire recio que viene de las montañas o el del clima de secano de mi tierra de la Mancha que tanto añoro.

Y entre esas esponjas que todo lo recogen y que se limpian como pueden, aquello minúsculo que hace latir hasta las puntas de los dedos. El amor que se siente en el contacto de la piel más que en ese marcador funcional que llamamos corazón.

Sentir el amor que entra por los sentidos y el desamor que se cuela por las esquinas, sentir la sed y hallar el agua, respirar lo malo y lo bueno, saber de lo humano, dar más amor del que se recibe y ser feliz cuando eso último, raro y escaso, ocurre, y mirar de frente cuando se pierde y seguir amando y renunciar a todo menos a ese latir.

Soy tierra herida y cicatrizada. Tierra excavada, maltratada y amada. Tierra por donde el agua y el aire se cuelan. Tierra fertilizada por la sangre. Tierra que recoge y re-compone deshechos, tierra que huele a tierra. Tierra que ha sostenido todo lo que en ella ha germinado. Tierra que cuida sus muertos y permite el asiento a propios y a extraños. Carne herida que da vida y la cuida.

Hay gusanillos que remueven la tierra, gusanillos del deseo de ser y conocer. La mente se nutre de ellos y son los mismos y son distintos. Se esconden por los rincones y provocan desazones. Forman parte de la vida y la muerte que traemos desde que nacemos. Hay una zona muerta en mi cerebro, por esa abertura os tengo y os siento. Por ella no temo la muerte.

Hay restos de líquido de contraste en mi médula, grapas que siguen donde las pusieron y alguna que se escapó. Hay cal en mis huesos sometidos por años a la humedad del cemento. Hay un exceso de tensión muscular que cuesta relajar. Hay dolores que se olvidan, como el del parir y otros que nunca se acaban de ir. El cuerpo no se acostumbra, no quiere más lancetas.

Mi cerebro lo sabe y necesita ayuda para que sigan navegando las hormonas. La tiene, ¡qué pena quienes no la tienen!… pero el dolor se hace olvido cuando el placer pasa por delante y lo consigue retraer. El de la risa compartida, el del agua fresquita que alivia la sed y el cansancio de los pies y el de ese fuego que me hace vibrar con el tacto deseado, la mirada que sonríe y acaricia o la palabra que penetra hasta esa agua que se remueve en el puro centro de mi ser.

Y lloro… es la emoción por ese amor que conecta y repara. Un amor que, como todo lo propio, nos es dado.

Valldoreix, Sant Cugat. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 2-XII-2021

A quienes cuidan la vida que nos pasa

SOMOS  LUZ

Mi alma es un espacio sin fondo

donde pervive el Amor.

Mi alma es luz,

como las almas

de todos los seres.

La vida, es vida,

porque la luz la habita.

Aunque esté apagada

u oscurecida.

Dormimos,

y la luz recorre nuestros rincones

más recónditos.

Despertamos con la luz

que, súbitamente,

nos desvela

y revela.

Sufrimos,

la luz nos es molesta.

Nos adentramos

en nuestros sentimientos ocultos.

Nos dolemos con ellos.

Esperamos,

alguien nos da la mano,

confiamos,

damos unos pasos

y nos invade la luz,

y está adentro también.

Y vemos otros que caminan

a tientas como nosotros.

Entre luces y sombras

nos damos la mano.

¿Y cuando el interruptor se apague?

Nadie lo sabe,

porque nadie ha vuelto,

es cierto.

Yo sólo sé

que en mi luz habitan

otras luces

y son distintas

y son la misma.

El preu del bé i el que aquest ens dona.

Can Mercader, tardor 2020

La “banalitat del mal” de la que parla Hannah Arendt després del judici de Eichmann no es refereix a les conseqüències del mal, que poden ser devastadores tant per una persona com per la humanitat, sinó a la relació del mal amb la ignorància i la manca de reflexió, a la superficialitat, vaja.

És més fàcil deixar-nos portar pels nostres baixos instints o seguir el que diu i fa la majoria que més em convé, que exercir allò tan pròpiament humà que és l’esperit crític. La prova de tot plegat és la crida a la “llibertat” com a “dret” d’emborratxar-se i emmalaltir o fer emmalaltir.

El bé és incomparablement millor, tot i que normalment morim sense veure els seus efectes; també és més difícil, cal exercitar la “bona disposició”. Cal estar oberts a conèixer la realitat de l’altre, a deixar-me tocar pels seus sentiments posant-me al seu lloc, a això es diu empatia.

És difícil fer mal quan coneixes i entens l’altre, però caldrà fer un pas més, amb paraules de St. Ignasi (que per molt contra reformador que fos tenia les seves excel·lències), cal “salvar la proposició de l’altre”. Què lluny ens queda això en un món tan canviant i confús on les mentides imperen!

Esperit crític salvant la proposició de l’altre, no tant pel que diu o fa sinó pel que sent i perquè sabem que el bé i el mal van són dues parts de la realitat d’aquest món. Exercir aquesta doble disposició (la de l’esperit crític amb el que es diu i es fa, salvant els sentiments i les necessitats de l’altre) té un preu: solitud, justament el preu que eludeixen els polítics o els mitjans de comunicació, per això sempre estaran contaminats dels mals que la “societat” du.

La resignació no serveix, ni la rebel·lió inútil, ni el mirar cap a un altre costat. El desig de bé i de pau es paga amb la generositat del amor, resistint, assumint la solitud com una prova d’aquest amor que exercim.

El que pot resultar paradoxal és que pagant i acceptant el buit del no-res que som, és com rebem tot el que l’Amor ens dona, la llibertat de esperit, la pau i, allò que mai haguéssim esperar: l’alegria.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10-05-2021

Des de l’alegria de l’Amor i la Llibertat que ningú em pot prendre.

PARAULA DE MARE

Fill, que mare em feres,

tan únic, tan teu,

tan lliure, tan meu.

Ma veu en ta veu.

Filleta del cor,

batec del cos

juntes cantem

rialles i dols.

Fill acollit,

miracle antic.

Un món nou

em vas obrir.

Un au de pas,

escalf al meu cau,

històries de taula

del fil de les àvies.

Vinguts de fora

em diuen – Mama!

ressò de paraula

que giren entranyes.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, escrit a L’H, desembre-2017

A les mares de tots els temps que hagin exercit, de qualsevol manera, el do de la maternitat.

Tornarem a Núria

Estació del Cremallera de Núria, 2006. A Núria només s’accedeix a peu o en Cremallera.

Núria és un lloc emblemàtic de Catalunya, tothom que hi ha anat, hi vol tornar i qui no ho ha fet encara, té el desig de veure-ho amb els seus propis ulls.

Núria és un lloc per mirar i per respirar a fons.

Part del santuari, l’ermita de San Gil i el llac artificial de Núria des del Pic de l’Àliga.

Respirar a fons és el que hem trobat a faltar els que hem estat confinats a ciutat i no hem pogut més que repassar les nostres fotos i records.

Els meus records més recents són de l’alberg de la Generalitat “Pic d’Àliga” on vam fer un parell d’estades familiars i compartides amb amigues i amics.

L’Alberg «Pic d’Àliga» duu el mateix nom de la muntanya en la que es troba.

Un parell de caps de setmana llargs, tots dos amb temps plujós i fred, però plens de bons records: xerrades en bona companyia, jocs amb la canalla, vistes de les que, sense allunyar-nos massa, podíem gaudir, passejades amb pluja o núvols i el respirar a fons. Al matí fèiem Chi-Kung a l’esplanada de darrera l’alberg. Una tarda, passejant, vam veure una vaca parint, vam quedar tan absorts que ningú va fer la foto. Els millors moments de la vida són aquests que hem gaudit amb tots els nostres sentits.

Passejada després de la pluja.
Part posterior de l’alberg. Al costat: les instal·lacions del telecabina Coma del Clot que puja a l’alberg Pic de l’Àliga

Els records, una mica més llunyans, de les excursions que fèiem de joves, l’esforç per arribar, sempre amb el goig de les vistes i del respirar. Pedres i pujades que després, ja esgotada, es tornaven baixades que feien patir els genolls. L’aigua freda on em mullava els peus.

Els pics que voltegen Núria es coneixen com «l’olla de Núria».

Uns records una mica confusos del viatge a Núria d’adolescent amb els pares i la meva millor amiga del moment. La prmera impressió del Cremallera que pujava vertical entre roques, muntanyes i rieres, el riure permanent dels quinze anys. La visita al museu, l’olla i la campana on les dones demanen fertilitat, novament les rialles amagant la por a tot allò desconegut que ens havia de passar.

Una dona demanant fertilitat. Postal antiga.

Mai m’ha agradat la estètica de la església actual. Tot el santuari en conjunt sembla una instal·lació militar –ho va ser en certs moments de la història-. Ja de joveneta em tirava el romànic i tot el que era o semblava ser antic, com l’ermita de Sant Gil. La bellesa es troba en allò que se’ns mostra fràgil i senzill.

Ermita i font de Sant Gil Postal antiga.

Tenia un altre record amagat en algun racó de la consciència, devia ser als tretze o catorze anys, només vam fer una estada de nit, fèiem una ruta amb l’esplai i ens allotjàrem a la part dels excursionistes més pobres. Tots els vàters estaven obturats. Una situació horrible amb la que de vegades he somniat, que vaig mig recordar llegint l’Assaig sobre la ceguera de Saramago i que ara, mirant les fotos de Núria he aconseguit situar. Em ve la imatge d’una noia d’un barri obrer de les perifèries de Barcelona que, portada d’excursió sense saber massa bé on, mirava per unes finestres, amb una mica d’enveja, els que dormien a l’hotel i esmorzaven calent. No ens van deixar colar als seus lavabos, érem pàries. Era el temps en que l’Opus Dei venia estampetes i altres objectes clericals, un temps en que, ara s’ha sabut del cert, es volia fer amb el complex.

L’església del santuari (1960), respon a una estética que se’ns fa estranya. Foto: Ramon Solé

Amb aquests records que entre llums i ombres s’han fet una mica més clars, espero tornar a Núria. M’enduré la nena aclaparada per un món hostil, l’adolescent amb moltes ganes de viure malgrat les amenaces ambientals, la jove que gaudia amb la Natura tant com amb l’amistat, la mare de família que va saber trobar bons moments entre la duresa de compaginar les feines de les cures amb el treball fora de casa. Me la enduré amb els records i amb la història que ara conec una mica millor.

Esglèsia antiga enderrocada al 1911.
Façana neogòtica amagada per l’actual. Postal antiga.

Me’n duré aquesta que vaig ser i la deixaré als peus d’alguna font, perquè la deessa de la mare vida no rau als objectes fabricats pels homes, sinó a la terra i al fang, a la fusta del noguer amb la que, segons la llegenda, Sant Gil va fer la primera talla de la marededéu, als rituals ancestrals per demanar fertilitat, als aplecs de pastors i peregrins que menjaven la sopa dels monjos fent fila pobres i rics per igual.

M’acomiadaré de tot el viscut, somniat o imaginat i tornaré a ser.  

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 30-abril-2021

A qui gaudeix i procura bellesa, sense amagar la realitat ni oblidar les necessitats

20 anys de «l’Hospitalet escriu»

De izquiera a derecha: Manuel Domínguez, Luís F. Zurín, Montse Santolino i Gemma Isern. Fotografia de Natalia Piernas, 24-04-2021, jardins de la Biblioteca i Centre Cultural Tecla Sala

Dissabte 25 d’abril celebràrem els 20 anys del recull de publicacions d’autors i autores de l’Hospitalet: Ciutat plural, llibres singulars.

Publicació sobre els autors i autores de l’Hospitalet 2019-2020

Va començar com una iniciativa del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i gràcies a l’interès dels seus iniciadors com Jaume Botey, Pilar Massana o Joan Camós que, en una època en la que els humans no disposàvem d’internet, omplien fitxes amb les dades que anaven recollint, així anaren fent una primera bibliografia sobre la nostra ciutat.

La Seu del Centre d’estudis de l’Hospitalet, al costat de l’edifici Tecla Sala. Foto: AGC.

Una collita de llibres d’aquesta trobada bianual és el que ens van mostrar la Gemma Isern i el Carles Ferrer que continuaren la tasca de recollir llibres sobre la ciutat i/o d’escriptors i escriptores d’aquesta i posaren en marxa la xarxa d’autors i autores.

La «collita» d’aquests dos anys. Foto: AGC.

Autores n’hi ha, però moltes menys, ens va dir en Manel Domínguez, president del Centre d’Estudis i un dels participants a la xerrada d’ahir, al voltant d’un 25% d’elles respecte d’ells. No deu ser una xifra molt diferent a altres més globals, perquè?, ens podem preguntar, potser perquè les dones, per escriure, necessitem “una habitació pròpia”, és a dir un temps, un espai i uns medis suficients que assegurin la vida als nostres, una possibilitat d’exercir el control de la pròpia vida. Però aquest seria un altre debat.

Anna Caballé, acadèmica que va néixer a la nostra ciutat, ha guanyat enguany el premi Jovellanos d’àmbit nacional, però també cal recordar que el 2019 va rebre el premi nacional d’Història per Concepció Arenal. La caminante y su sombra. Tota una vida dedicada a les biografies que des de petita llegia i al món de l’autobiografia, amb el que s’adonà de la misogínia i del deure de combatre-la. Dones que expliquen a dones, una necessitat històrica.

Anna Caballé, hospitalenca reconeguda amb el premi Jovellanos pel seu assaig: El saber biogràfico.

Una ciutat diversa i plural amb situacions socioculturals molt diferents: som unes 260.000 persones habitant un espai d’uns 12 Km2, la ciutat més densa d’Europa i, al pas que anem, aviat la del món.

Hi ha realitats que no s’escriuen, com la de les persones immigrades, ens va recordar la periodista Montse Santolino, l’altra participant del debat, tot un repte per qui vulgui recollir la torxa.

La joventut està representada principalment en el sector del còmic, ens van recordar ambdós.

Còmic de Jaime Marin reconegut com una de les millors novel·les gràfiques internacionals.

La història és una part important del que s’escriu a la nostra ciutat, també els temes educatius, amb les nombroses iniciatives solidàries i culturals que s’emprenen des dels centres i les entitats, tot plegat es dona a conèixer d’una manera més aviat discreta, però comptant sempre amb el suport de la tasca valuosa que s’exerceix a les biblioteques.

Últim quadern d’estudi del CEL’H publicat enguany, una miscelània d’història de la ciutat amb un apartat de record per mestres.

Luís Fernández Zaurín, escriptor i periodista, va moderar aquest interessant debat que, aclarint algunes preguntes, deixà obertes moltes més.

Finalment la foto de rigor dels escriptors i escriptores de la ciutat que han publicat en format paper durant aquests dos anys. El record, en començar l’acte, pels que ens han deixat en aquests difícils temps.

No és un resum complert, són notes escrites el dia següent d’un acte del que vull fer memòria per donar compte del que n’hi ha darrera de tot plegat, les persones que han vist que en aquestes dures terres de ciment pot tornar a haver-hi un camp, les que han plantat llavors, les que han treballat la terra i les que han recollit uns fruits que compartim plegats.

Els recinte de l’antiga fàbrica Tecla Sala, avui seu d’iniciatives culturals. Foto: AGC

A ells i a elles, gràcies!

A totes i a tots, endavant!, per escriure i per millorar les condicions de vida que permeten escriure.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 25-04-2021

A les persones que m’han ajudat a gaudir des d’aquesta habitació pròpia.

Marie Curie, Rosa Montero y sus lectoras, por ejemplo

“Cuanto más se envejece, más se siente que saber gozar el presente es un don precioso, comparable a un estado de gracia”.

Es una frase de Marie Curie a su hija Irene y al marido de ésta en una felicitación navideña.

La gran periodista y escritora Rosa Montero nos sumerge, con “La ridícula idea de no volver a verte”, en una Marie Curie tremendamente apasionada, una faceta difícil de descubrir tras las fotos en las que normalmente la científica aparece con semblante grave o tras las descripciones de sus trabajos que el común de los mortales no entendemos.

Nos quedamos con que descubrió el radio. Después de leer a Rosa entendemos que fue gracias a su poderosa inteligencia, pero también gracias a su enorme tesón y dedicación, a su excesivo esfuerzo físico. A ambos, Pierre i Marie, les costó el envejecimiento prematuro y la muerte (Pierre por accidente, pero ya padecía un estado de debilidad avanzado), también a su hija mayor, Irene, que siguió con sus trabajos. Sólo la más pequeña, Eve, que nunca se dedicó al oficio familiar, pudo ser centenaria.

La pasión siempre acompañó a Marie. Rechazada por la familia de un primer pretendiente guapo, hijo de la casa donde trabajaba de institutriz, pudo realizar después sus estudios en La Soborne gracias a un acuerdo con su hermana para pagarse mutuamente sus estudios. Marie dudó de ir, cuando su hermana estuvo en situación de pagar los suyos, pero su deseo pudo más y así conoció a Pierre, su gran amor.

Marie con 24 años en la Soborna

El libro de Rosa es un libro sobre el duelo y sobre la pasión, sobre cómo el deseo de amor y vida sigue germinando en tierra aparentemente baldía. Rosa acababa de perder a su querido esposo y amigo Pablo. Sin entrar en detalles que no necesitamos, nos deja entrever ese espacio vacío del no-saber y del no-poder que descubrimos cuando nos enfrentamos a la verdad de la enfermedad y la muerte, la propia y la de los seres amados.

Me lo regaló mi hija Irene hace unos años y entonces no pude leerlo porque lloraba con cada párrafo, sumergida yo misma en mis propios duelos. Por fin lo he hecho y me alegro, porque así he podido reseguir en el libro algo que ya sé por experiencia, cómo detrás del duelo sigue acechando la pasión.

Rosa Montero. Diari de León.

Porque Marie se volvió a enamorar, esta vez de un hombre casado y débil que volvió a hacerle padecer como el primero, aun así, ella amó, amó con toda su gran pasión de gran mujer. Fue vilipendiada por ello, con heridas más mortales que las del propio radio. Cualquiera de nosotras hubiera sucumbido ante tanta rabiosa ferocidad, y no me refiero sólo a la de la cornuda, que también, sino a la de una sociedad tan fácilmente manipulada por los medios.

Cualquiera, pero no ella, que en la Primera Guerra se dedicó, junto con Irene y otros, a ir con unas camionetas denominadas “pequeñas Curie” al frente para diagnosticar, mediante el radio, dónde tenían que operar los cirujanos salvando piernas, brazos y vidas a los soldados. Más de un millón de exploraciones hicieron el grupo de Marie, todo un éxito.

Una proeza con la que la sociedad le perdonó el adulterio de un hombre débil que no fue capaz de divorciarse de la mujer que no soportaba para estar con la que amaba. El adulterio fue de él, la reprobación para ella.

Marie Curie con una de las «pequeñas Curie»

El libro de Rosa, de la mano de Marie, es un libro feminista. Una visión feminista en ese Universo de “los feminismos”, en el que nos sentimos cómodas las que nos asfixiamos entre proclamas, consignas y adhesiones univocas.

Marie Curie, inteligente, apasionada, tierna en el amor a los suyos, dura en el trabajo, amante de la naturaleza, con sentido del humor, responsable y liberadora, una gran mujer que Rosa nos explica con su propia vida para que, si queremos, hagamos lo mismo. Mujeres que nos representan a muchas.

Un apunte final, Marie pensaba que los escolares deberían aprender mucho más de la Naturaleza y menos de lo literario. No puedo estar más de acuerdo. La Naturaleza es la gran escuela, no sólo por lo que se puede aprender de ella, también por lo que podemos aprender de nosotros mismos. Lo textual, como lo artístico o lo matemático acompaña ese proceso de conocernos conociendo el mundo que habitamos.

Con mi hija Irene en «Ca la Dona».

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 10-abril-2021

A las mujeres que han luchado y luchan abriendo caminos para la liberación.

Crea tu sitio web con WordPress.com
Comenzar